Nietzsche

Autor:

Friedrich Wilhelm Nietzsche [ˌfʀidʀɪç^[1] ˌv̥ɪlɦɛlm ˈniːt͡ʃə] (Röcken bei Lützen, 15 d’octubre de 1844 – Weimar, 25 d’agost de 1900) fou un filòsofalemany, considerat actualment com un dels més influents en el pensament del segle XX.

Va fer una crítica exhaustiva de la cultura, la religió i la filosofia occidental, mitjançant la deconstrucció dels conceptes que les integren, basant-se en l’anàlisi de les actituds morals (positives i negatives) cap a la vida. Aquest treball va afectar profundament a generacions posteriors de teòlegs, filòsofs, psicòlegs, poetes, novel·listes i dramaturgs.

Va meditar sobre les conseqüències del triomf del secularisme de laIl·lustració, reflexió que expressà d’una manera concisa en la seva observació que «Déu ha mort». Nietzsche va rebre un ampli reconeixement durant la segona meitat del segle XX, com una figura significativa en la filosofia moderna. La seva influència va ser particularment notòria en els filòsofs existencialistes, fenomenològics, postestructuralistes i postmoderns; especialment en autors francesos comMichel Foucault i Deleuze entre d’altres. Si bé hi ha qui sosté que la característica definitòria de Nietzsche no és tant la temàtica que tracta sinó l’estil i la subtilesa amb què ho fa. És considerat un dels tres «mestres de la sospita» (segons la coneguda expressió de Paul Ricoeur), juntament amb Karl Marx i Sigmund Freud.
Vocabulari:

egiptismo (26):

eleáticos (49):

espectroscopio (60):

feneciente (129):

Comentari:
1. Quins són els motus que dóna Nietzsche per criticar els filòsofs?
Nietzsche no comparteix amb els filòsofs que el precedeixen les teories del conexement existents. A diferència dels anteriors, no creu amb l’existència d’un mètode epistemològic: descriu la veritat com a quelcom en sí mateix inavatable, pel que ni la llengua ni el coneixement ni la raó poden arribar-hi. En aquest sentit, en la línia d’Heraclit «2l ser és una ficció buida. El món aparent és l’únic; el món «real» és només un agregat, una mentida» (53-54) Així, el coneixement només és un mètode de supervivència pel qual represnetem la nostra realitat. En termes de Kant: la realitat és el noümen (l’inavastable). No descobrim les lleis de la naturalesa sinó que les preescrivim.

En aquest sentit, els morius que exposa Nietzsche en el text per criticar els filòsofs són els següents:

Els folòsofs són erròniament ídols del concepte. Maten, dissequen l’esdevenir per crear conceptes-mòmia. Així, els manca sentit d’història (25-30)

Els filòsofs creuen erròniament que l’esdevenir és una objecció (el seu argumet: «el que és, no serà; el que no serà, no és» (31)) i com que al mateix temps creuen desesperadament en el ser, intenten buscar raons de per què aquesta realitat se’ls escapa. I és aixií com donen la culpa a la sensualitat, als sentits. Segons ells, cal despendre’s dels sentits, del devenir, la història i la mentida; per ser mancats de lògica (30-34/36-37/41-42)
Però el cert és que, com diu Nietzsche, rebutjar els sentits per què són canviants i ens fan veure la multiplicitat no és correcte. Els sentits no ens enganyen sinó que doten les coses de duració i unitat (45-47), ens mostren l’esdevenir (52). Aquest darrer argument és el que dóna motiu a la ciència (60-61). «Avui posseïmciència en el grau pel què ens hem decidit a acceptar el testimoni dels sentits» (60). De fet, segons Nietzsche, la raó a última instància i en un sentit abstracte, ens porta a la metafísica, teologia, psicologia, teoria del coneixement; teories en què la veritat no es fa present (64).

Els filòsofs confonen erròniament entre fi i principi. Creuen que els conceptes més alts són els més generals, buits, els que arriben al final: el prncipi del principi. Però això és una contradicció: l’origen a partir d’una altra cosa és una objecció; tots els concpetes suprems han de ser també causa suprema. Exposa Déu com a concepte que s adequa a això a la perfecció. (68-78)

Els filòsofs creuen erròniament en la metafísica del llenguatge. Avui sabem que fer ús de la raó és simplement utilitzar paraules (99). És a dir, en la raó com a eix vertebrador de la veritat-realitat és la que ens permet sentar el coneixement, la que pel llenguatge metafòric, determinant, creiem erròniament en teories universals (de la divisió del món entre el vertader i l’aparent (127)); quan, de fet, els su origen està en valoracions, opinions; que la voluntat és la causa per esxcel.lència (94).
El problema rau en què oblidem i prenem aquest mètode com a camuflatge i supervivència de l’espècie. Per tant, el llenguatge no ens porta a la relaitat, sinó a l’error. Quelcom que el filòsof no se’n adona. La realitat no la descobrim, la preescrivim (117).

2. En aquest text, Nietzsche està criticant a tots els filòsofs o només als d’alguna ideologia concreta?
En aquest text, Nietzsche critica a tots els filòsofs en general. No ens dóna cap indici per pensar que ho fa d’un col.lectiu en concret. De fet, pel que fa a la teoria del coneixement, Hume i Kant posreien salvar-se de la seva crítica; però el cert és que cap filòsof anterior s’adecua amb la manera de pensar de Nietzsche. Per aquest motiu, al llarg de tot el text respon a la seva pregunta inicial de caire generalista: «Quina és la idiosincràcia dels filòsofs (…)? (25)

3. Quina història és la «de un error»?
Tal i com escriu en la seva obra Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873), els homes esna autoenganyem onològicament: ens creem una imatge errònia del que som. Som uns creguts, superbs que creiem que esbrinarem les claus del coneixement. Però el cert és que per una qüestió d’oblit no ens adonem que l’humà és efímer i forma part del procés d’evolució de les espècies. I això ens ho permet el llenguatge: per què ens fa possible la raó i universalitzar veritats.
I si desconfiem de la vida dividim el món entre el «vertader» i l'»aparent»; entre la veritat i la «veritat» (124-127); fabulem un «altre» món: el qual no és més que una mera creació social humana, una realitat construïda (un pacte social) en què allò vitalment valuós és en realitat una farça que per oblit ens l’hem apropiat per absoluta. D’això precisament és del què es tracta l’error (86-88). En canvi, Nietzsche defensa la veritat propiament dita, l’impuls sincer que experimentem tots humans, aquella no valorada convencionalment, l’absoluta, per l’autor la mera il.lusió fruit de l’oblit.
Aquesta és la història «de un error»: creure la teoria de la veritt com a correspondència o identitat amb la veritat enlloc de com a representació de la realitat. De fet, no tenim en compte que allò que ens ve donat ho modifiquem per unes condicions espacio-temporals modificades alhora per unes circustàncies individuals de cada subjecte. Aquest és el procés per com es crea la realitat que coneixem , l´única realitat a què podem accedir, la del món vertader que acaba converitnt-se en una faula; com veurem a la següent resposta.

4. Com el «món vertader» acaba convertint-se en una faula?
Tal i com ho fa l’autor, per respondre a aquesta qüestió ho faré a partir d’una sèrie de passos:
El món vertader és accessible al sabi-filòsof.
El món vertader és innavastable i promés a sabi
El món vertader és innavastable, no prometible, un dure, un imperatiu
Si el món vertader és inavastable com el desconegut podria tornar-se un deure?
El món vertader esdevé idea inútil, cal eliminar-la
6. El món vertader ha sigut destruït pels homes. Què queda? «Amb el món vertader també hem destruït l’aparent» perquè és l’únic al que nosaltres podem accedir (141-173/116-117)

5. Què és el nihilisme? El considera positiu Nietzsche? Perquè?
El nihilisme és, en un context que la llibertat de l’individu s’ha convertit en servitud: resignació, submissió, delegació. Es tracta de la lluita contra els altres per optar a possibilitats. El nihilisme és la doctrina o actitud que nega tota creença, tot coneixement, tot valor. Del llatí «nihil», «res».

El nihilisme pot ser negatiu, autodestructor o positiu, de l’esdevenir constant, vitalista i alhora pot ser passiu, transcendent o actiu: per l’intent en superar-lo. En aquest sentit, Nietzsche considera el nihilisme com a positiu i actiu. La seva proposta és la del superhome, de l’ideal ascètic ()per influència de Schopenhauer). Es tracta de la superació de l’home amb la voluntat de poder, ser intensament vital, afirmatiu, immanent, lliure. No desconfiar amb la vida (125). Creu en una triple metamorfosi per assumir el nihilisme i superar-lo: de camell (la resistència respecte el context-nihilisme passiu) a lleó (la revolta-el nihilisme actiu) a nen: a la innocència del joc, la immanència sense qüestionar-se l’acceptació de la vida. Com l’artista que aprecia l’apariencia com a realitat: la selecciona, la fortaleix i la corregeix. L’artista tràgic no és cap pessimista diu que sí a tot el misteriós i terrible; és dionisíac (130-132). Proposa l’èxtasi de l’eternitat: és l’obra creativa. L’etern retorn, la ficció més gran del superhome. Cal capgirar la transvaloració en què ens trobem immersos. Aquesta és la nova perspectiva que és el que anuncia el profeta vingut de les muntanyes: Zaratustra (172-173). És l’amor al destí- amor fatí.

6. Es diu que Nietzsche davant de la filosofia racionalista, la idalista i la utilitarista en proposa una altre que s’anomena «vitalisme»? Ho veus això en el text? On? Seguint aquest text podries definir com seria un pensament «vitalista»?

Cal renunciar a inclinacions antivitals de la mala consciència.
Anuncia l’arribada del superhome: transvalorar, capgirar els valors un altre cop, renunciar a la negació de la vida, a la voluntat de no-res (nihilisme). Proposa l’etern retorn, l’acció i no la idea.