Ábalos

Iñaki Ábalos Vázquez

La buena vida (2001)

Editorial Gustavo Gili, Brcelona, 2003, pp.68-84

  

Autor:

És un arquitecte espanyol, nascut a la ciutat de Salamanca.

Pel que fa a la formació, en el 1978 es va titular en l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid; a l’àmbit professional, en el 1985 va fundar, a la mateixa ciutat, juntament amb Juan Herreros l’estudi Ábalos&Herreros; firma autora de grans projectes com el Pavelló de Gimnasia del Parque del Retiro. Més tard, es va doctorar per la ETSAM i es va convertir en professor titular del Departament de Projectes Arquitectònics de la mateixa. Al 2008 funda juntament amb Renata Sentkiewicz l’estudi Ábalos-Sentkiewicz. Actualment dirigeix el Departament d’Arquitectura de la Universitat de Harvard.

Vocabulari:

Ortodoxia (25): conforme a una doctrina

Panopticón (255): centre penitenciari imaginari dissenyat pel filòsof utilitarista i social Jeremy Bentham. Es tracta d’un sistema teòric de visibilitat ideat per a la vigilància de les presons més racionalistes. El disseny comprèn una estructura circular amb una cabina d’inspecció central des de la qual es controlen els reclusos que circulen pel perímetre del punt d’observació.

Falansterio (318): comunitat teoritzada pel socialista utòpic francès Charles Fourier en la que cada individu treballa d’acord amb els seus anhels i no existeix un concepte abstracte ni artificial de propietat, privada o comú.

Moralitat calvinista (31): Calví i Luter són els fundadors del Protestantisme, doctrina religiosa que creu que l’espiritual és totalment personal. En aquest sentit tot depén de tu sense responsabilitats de cap altre individu.

Existenzminimum (143): Idea socialista. És el mínim que necessites per viure.

Comentari:

1. Ábalos parla de 2 maneres d’entendre i viure la casa: manera positivista i manera fenimenològica. Quines són les característiques formals de la primera casa i quines les de la segona casa? Selecciona-ho per tot el text.

En el text, Ábalos parla de dues maneres de pensar l’arquitectura que són també dues formes de viure-la (45-46): la pròpia del pensament positivista i la del pensament fenomenològic. En aquest sentit, analitzaré les característiques formals d’ambdós tipus de cases que se’n resulten, segons les categories de distribució i circulació, usos i materials i objectes.

Quan parlem del tipus de casa moderna ho fem de la positivista, el propòsit final de la qual és l’optimització del “metre quadrat”. Per fer-ho es parteix de la tècnica industrial del treball sobre la planta, aplicant del que és la casa a la ciutat. (181-182)

      A nivell compositiu, de distribució i circulació, “una casa com objecte d’estudi positivista, experimentarà en el seu interior la dissecció taylorista”, és a dir, “la descomposició de tots els moviments en unitats mínimes estudiades i cronometrades” per “reorganitzar les feines en esquemes macats d’interfícies, perfectament coordinats”. (182-185) D’això en deduïm que la figura a la que es pretén impulsar és la de l’enginyer industrial en contra de l’arquitecte tradicional. Així, apareix la lluita entre la dualitat modernitat-tradició. (176-198)

Per tant, estem parlant d’un tipus de casa potencialment funcional en què l’eficàcia, la higiene formal i la manca d’intensitat sensorial hi regnen (207-208) tot manifestant, al mateix temps, un espai ric en geometria i matemàtica.

      A nivell material parlem d’un espai que esdevé medicalitzat, higiènic i transparent. Es tracta d’un espai sense densitat, sense memòria (cap remissió al llegat, es llença cap al futur contra el passat) (233-235). En aquest sentit, “no queda en la casa cap lloc ni racó per la desviació, per l’aïllament o el plaer” (239). Aquestes premisses pròpies de la modernitat positivista impliquen un factor immediat de gran importància formal amb conseqüències en la convivència familiar, la vigilància. Com diu Ábalos (243-244): “en l’espai modern el privat s’exposa, el domèstic s’anul·la, l’íntim se castiga”.

      I és per aquest motiu que, a nivell de distribució interior, la sala d’estar serà el súmmum de la visibilitat i transparència (en el sentit domèstic del que seria un Panopticón (255)). A nivell de distribució exterior, a “l’aire lliure” (258), la naturalesa, reduïda a superfície verda: res extensa+eix hipotèrmic (266), serà font d’higiene i salut. En aquest espai, el progrés positivista triomfarà en un jardí o terrassa separats de la sala d’estar per una “fina i permeable fulla de vidre” (257) -el vidre com a material per excel·lència, (representació del que és la moral calvinista)-. Ábalos exposa, per tant, els límits de la visió utilitarista de l’espai públic.

      I és precisament per l’exhibició de la visibilitat de la família que s’indueix a la integració col·lectiva (314-315). De fet, la sala d’estar esdevé el bloc col·lectiu. El projecte il·lustrat és, en definitiva, construir ciutat: l’espai públic a través del domicili (328-329). Es tracta del que Ábalos denomina com a “l’expressió culminant de la metàfora orgànica de la societat –la cèl·lula i l’organisme-“ (333). És la casa al·legòrica del taylorisme industrial: la divisió del temps i de l’espai en unitats mínimes independents i optimitzades (microzoning). Es tracta, doncs, de l’individu en un gran cos social en què hi regna la unitat i l’ordre a nivell maquinari i orgànic; “és el monstruós somni de la raó” (370).

      I justament, la materialitat que justifica aquestes propietats de la casa positivista no són precisament els materials naturals (276) sinó els materials industrials (281). S’entén, per tant, que el color per excel·lència sigui el blanc, ja que subratlla el caràcter de la indiferència, la geometria, la pura extensió, dels paràmetres, la higiene, la lluminositat, la immaterialitat, la neutralitat, la modernitat, la visibilitat, la integritat, la igualtat, la desdensificació i l’eficàcia.

      I és per aquesta forta preocupació teòrica que he vingut definint, que a nivell pràctic la casa positivista no s’ocupa del gran bàsic en interiorisme (bàsic com la resposta a una necessitat): del confort. De fet, el positivisme només el tracta d’una manera estètica (403-404) i posa en evidència els errors sistemàtics dels automatismes mancats de competència tècnica (409). En aquest sentit, els usos, que es fan rutinaris i preconcebuts per l’arquitecte, li fan a l’habitant la impossibilitat de moure’s en un espai lliure de moviment; s’anul·la l’arbitri, la iniciativa (el dissenyador i l’arquitecte com a inductors de moviment). Parlem de la casa com la “màquina de viure” (377).

Per l’altra banda, la casa fenomenològica és aquella contrària a la positivista, en què s’hi perpetua el llinatge per herència.

      A nivell compositiu, es tracta d’un tipus de casa intensament secretista defnida per una distribució i circulació laberíntica (230). Es defineix com un espai dens, ple de racons, desviacions en què hi és possible l’aïllament, l’arbitri, la llibertat, el plaer, el descans i la intimitat. Per tant, veiem que els usos d’aquest tipus de casa ja no se centren en satisfer els principis racionals geomètrics i matemàtics de la modernitat sinó a les necessitats del subjecte, l’experiència individual (empirisme). Ja no és la màquina i l’organisme, ara només existeix aquest segon. Ja no és el sistema positivista en què tot està conformat per peces que formen part d ‘un sistema més gran. Amb la fenomenologia la reflexió del confort agafa presència, la cultura material desplegada en la construcció del jo recobra vida i es fa possible a l’habitant la construcció d’experiències i iniciatives personals amb total llibertat; no existeix una normativa predeterminada per l’arquitecte a la que estiguem condemnats a seguir. En aquest sentit, a nivell material i dels objectes, es rebutja la insensibilitat, s’aposta per la creació d’un ambient i per la tradició. (412-419)

2. Ábalos diu que positivisme i fenimenologia són 2 maneres de viure i de ser que configuren 2 tipus de societat diferents. Selecciona de tot el text les característiques de la manera de ser i viure de la família positivista i de la família fenomentològica.

Les maneres de ser i viure de la família positivista i de la fenomenològica són dos pols totalment oposats. Es tracta de dos “formes de pensament la influència de les quals ha sigut decisiva en el segle XX” (47-48).

      Ábalos parla del positivisme com de la culminació del somni de la raó; de la mateixa manera com ho fan altes grans pensadors fenomenològics del segle XX, creu que ha sigut inductor indirecte dels episodis més catastròfics del segle XX- Hiroshima, Auschwitz- (80-81). I només és gràcies a la perspectiva que tenim respecte les conseqüències que s’hi van generar que podem, al dia d’avui, procedir a una valoració equànime. En relació amb això, l’ autor en acord és Todorov qui ho exposa en La memòria ¿un remedio contra el mal?.

Des de la teoria científica de l’evolució de Charles Darwin, fins al pare del positivisme, August Comte, i igualment Herbert Spencer, amb el positivisme “s’ha intentat incorporar l’abstracció científica de les ciències exactes a les biològiques, en el terreny de la vida en el que el positivisme pretén inserir-s’hi” (91-92). Aquesta doctrina filosòfica creu que “el coneixement i la cultura del home estan immersos en el món natural i poden estudiar-se científicament” (96-97). “L’objectiu del pensament positivista és intensificar aquesta evolució, portat a l’home cap a una societat perfecta, sense conflictes, organitzada per la ciència” (101-103). I és precisament en això en el que la família positivista viu immersa fins a tal punt que serà còmplice de la construcció d’una transcendència enfront la immanència de la vida. Seguint el model de Comte qui es va proclamar Summe Pontífex del Catecisme Positivista. (105-106).

Es tracta del home i la societat entesos com a fenòmens naturals, sotmesos a “lleis naturals invariables” (110-111). Aquests són els principis de la sociologia: l’individu com a dada estadística objectiva, de tot allò que aparentment sembla desordenat. Parlem de la família model, “estricta en moralitat calvinista, que interpreta el progrés material com una conseqüència directa de la seva moralitat i com a destí, de la felicitat material, que culminarà en un futur pròxim, tal i com promet el programa positivista.” (131-133). És una família amb manca de trets distintius, sense visió crítica i que s’entrega a les pautes imposades per la industrialització que portaran a un nou món de progrés. Es tracta del home le corbuserià, de la família estadística (138-141), de les accions lògicament perfectes, de la conceptualització del temps com amnèsic, projectat cap endavant (155).

      Per l’altra banda, Ábalos parla en menor grau de la manera de ser i viure de la família fenomenològica ja que s’entén com a contraposició de la positivista. En aquest sentit, la fenomenologia creu en cada instant i situació percebudes com a una experiència irrepetible. Per aquest motiu, s’intenta enfrontar a la vida amb la mateixa intensitat i innocència d’un infant. Es tracta de la reproducció en viva del model teòric-filosòfic encetat per Husserl, el qual se centrava en la transcendència de la intencionalitat, en el concepte de percepció, evidència o intuïció. El seu mètode epistemològic se situava com a resultat de refutar la psicologia, que pretenia ser una manera de solucionar alguns problemes que plantejava la teoria del coneixement i de la ciència del moment i el positivisme. El que s’intentava era “anar a les coses en sí mateixes”, donant prioritat a la consciència, allà on s’hi capta la realitat.

3. Creus que Ábalos es decanta per ser partidari d’alguna d’aquestes dues opcions de casa? Justifica-ho.

Crec que Ábalos es decanta a priori per ser partidari de l’opció fenomenològica més que no pas la positivista. Encara que és d’aquesta darrera de la que se’n parla més en el text, és a partir de la línia 402 -on s’enceta el tema del confort- en què s’hi veu la crítica d’Ábalos a la pràctica del positivisme. Parla de les incompetències tècniques que se’n generen, de la rutina esclavitadora, sotmesa als designis de l’arquitecte, que fa incapaç l’experiència arbitrària, lliure, desenvolupada i de vincles personals; de la manca de la construcció del jo i de l’anul·lació d’iniciativa. (409-419). Exposa que el confort, en la proposta positivista, és purament una categoria estètica i que per contra no es fa efectiu en la pràctica. Amb aquest argument justifiquem el perquè d’una manca d’ambient, d’estímuls sensorials, de la possibilitat del plaer, del descans, de la intimitat en una casa positivista. (425-426)

A més a més i per concloure, ens defineix el problema de l’arquitectura: la influencia del positivisme encara vigent en la formació del professional. Es tracta d’una manera de pensar i projectar la casa en la que ningú creu, però amb la que tots estan condemnats a actuar. (442-443) A grans trets, diem que hem escapat del marc epistemològic, ara ens falta del normatiu.  El tema que exposa Ábalos al llarg del text és el del modernisme que s’ha convertit no en història abstracta, sinó en la nostra pròpia tradició, amb el què les nostres vides s’han desenvolupat (461-465).

I la paradoxa rau en què probablement no ens identifiquem ni amb el positivisme ni la fenomenologia, sinó un estat a cavall entre les dos ciutats. És a darrera instància a aquest estat al què és partidari Àbalos; se sent com el nen de la família positivista, aquell qui, com la societat en general, en realitat no sap que està condemnat a aquesta fascinació estètica positivista del món del què ve, que l’ha fet com és, que ens ha donat normes i amb la que, a nivell pràctic si s’aplica amb periodicitat en el temps, no hi està d’acord. (468-470)