Aicher

Otl Aicher

El mundo como proyecto (1991)

Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1994, pp.45-53

Autor:

Otl Aicher (Ulm 1922-1991), una de les figures més excel·lents del disseny modern, va ser cofundador de la Hochschule für Gestaltung d’Ulm. Totes les seves creacions s’expliquen entre les grans realitzacions de la cultura visual del nostre temps, entre elles les imatges corporatives de la casa d’electrodomèstics Braun, Lufthansa, ERCO i dels Jocs Olímpics de Munic. És autor de Sistemes de signes en la comunicació visual, Analògic i digital, La cuina per cuinar i l’antologia de textos i El món com a projecte.

Vocabulari:

Purismo (106): http://lema.rae.es/drae/?val=purismo

Suprematismo (107): http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=suprematisme&operEntrada=0

Retrotraen (202): http://lema.rae.es/drae/?val=retrotraer

Vedar (216): http://lema.rae.es/drae/?val=vedar

Tedio (177): http://lema.rae.es/drae/?val=tedio

Comentari:

1. Què és la «primera modernitat» segons Otl Aicher? Posa un exemple de disseny que respongui a aquesta definició i justifica-ho.

Per l’autor, la «primera modernitat» és l’època de les obres concebudes des d’un punt de vista tècnic; i l’enginyer és aquell professional capaç de concebre-les, aquell qui es forma en «l’àmbit de construcció de màquines, la prova de materials, l’estàtica i la cinètica. Així (el procés de creació) es manté en el domini de la causa i l’efecte, de la despesa i del rendiment, de l’economia i la intel·ligència.» (26-28) Per contra, l’enginyer no és qui contempla l’estètica d’acord amb referències, per exemple històriques -com podria fer un arquitecte-, sinó que el seu motiu de fer ve donat per «dades, material, medis, finalitats i condicions econòmiques concretes.» (52) A partir d’aquí el professional determina la forma que en resultarà, en definitiva, d’un procés d’optimització.

Exemple d’aquesta “modernitat” és la locomotora de vapor. El model de la imatge correspon a la The Rocket, la guanyadora del concurs del 1829 a Rainhill per determinar si les locomotores eren adequades o no per la tracció de la nova línia. El guanyador s’enduria 500 lliures esterlines i un lloc a la historia. Així, The Roket, de George i Robert Stepherson (pare i fill), va passar a ser la locomotora de vapor model per la qualitat de resistència de la maquinària. Les millores tècniques que la caracteritzen compleixen els propòsits de la “primera modernitat”, aquests són: la caldera multitubular, deixant enrere les calderes monotubulars anteriors, i una sortida de vapor d’escapament per tirar l’aire que alimenta el foc. Per contra, i seguint els principis de l’època, l’estètica no es va contemplar, ja que, com he dit, el motiu de fer d’aquesta locomotora, i d’aquella època, era l’optimització.

The Rocket de George i Robert Stepherson

2. Què és la «segona modernitat» segons Otl Aicher? Posa un exemple de disseny que respongui a aquesta definició i justifica-ho.

Per Aicher, «la segona modernitat» va ser la conquesta tècnica per l’art» (55) La tècnica de l’etapa anterior va quedar totalment absorbida per l’estètica. Ara els arquitectes eren els nous creadors professionals: «tots veien en la tècnica un repertori de formes» (49) A partir de les dades, material, medis, finalitats i condicions econòmiques concretes «els ulls de l’artista veuen una forma.»(50) «Es tractava d’un perfil instruït en les arts, en una acadèmia, à l’École des Beaux-Arts, amb la proximitat de l’escultura i pintura.” (24-25) Va ser a partir d’aquesta nova concepció que la recerca d’un nou estil va començar. L’Art Nouveau, en Alemanya el Jugendstil va rellevar l’historicisme. «Els objectius eren la simplificació, la reducció de medis, de composicions i combinacions orgàniques. Aquest nou estil va anar redescobrint el quadrat, el cercle, el triangle com les formes elementals.» (36-37) «La rebel·lió contra l’historicisme i l’estil neogòtic es va devorar en sí mateixa, quedant al final reduïda a una recerca de la pura forma en geometria». (39-40)

I en una segona generació, es descobrí que «la tècnica es va convertir en model de la nova estètica, l’acer i el vidre van passar a ser els nous materials, i la rotació i la translació a construir el nou moviment» (45-46)

Entre la «primera modernitat» i la «segona modernitat» ja es distingien dos mons diferents. Ara la tècnica ja no era l’eina que permetia fer, sinó que s’havia convertit en esdeveniment estètic, en estil, en llenguatge formal; elevant-la a categoria metafísica. (66-68) Ara, «Allò primordial de l’art, com a pur esperit de què tot emana, estava establert.» Es parlava de «l’arquitectura de la bellesa» «Ja no es parlava de dimensions, carregament, direcció de les forces, resistència i elasticitat. Es parlava de transparència de l’espai, asimetria, divisió de les superfícies, plasticitat, penetració, puresa de la forma i puresa del color igual com si es tractés d’una pintura cubista» (78-80) Però en tot això la forma era aliena a la funció. En realitat, com diu Aicher, podria igualment afirmar-se el contrari del què enunciaven totes les tesis transcendentals. (97-98) El cubisme, el purisme, el neoplasticisme i el suprematisme aplicats s’havien agafat per elevar-los místicament, sense contemplar si cobrien o no el principi superior i determinant: la utilitat del producte final. (106-110)

Exemple d’aquesta “modernitat” és la Cadira Vermella i Blava de Gerrit Rietveld. El 1918 va dissenyar aquesta cadira influenciat pel moviment De Stijl, al que va entrar a formar part el 1919, el mateix any que es graduava en arquitectura. Aquest autor és un clar exponent de la “segona modernitat” perquè en la seva obra la funcionalitat estètica és l’objectiu final. En observar aquesta peça, per exemple, s’hi desprèn un potencial expressiu que ve donat per les formes rectes, rígides, la composició per angles rectes, els colors plans, les superfícies polides, brillants; i, en definitiva, per la recerca de la perfecció estètica. Per contra, l’agronometria falla i, per tant, es mostra que no ha sigut pensada des del vessant pràctic.

Cadira Vermella i Blava de Gerrit Rietveld

 3. Què és la «tercera modernitat» segons Otl Aicher? Posa un exemple de disseny que respongui a aquesta definició i justifica-ho.

Per Otl Aicher, la «tercera modernitat» és aquella que vol ser la conjunció entre la tècnica, la pràctica i, en última instància, l’estètica. (186-187/290) En aquesta etapa sí que podem parlar amb claredat del «form follows function» que Louis Sullivan va utilitzar el 1896 en el seu article The tall office building artistically considered.(191) Ja no es tracta de la pretensió funcional que les formes generaven en la »segona modernitat», sinó que, com Eames, es pretén esgotar tots els recursos possibles per arribar a l’optimització (22-214/222-224), de ser moralment honest i treballar per a l’efectivitat. Es tracta del professional com a dissenyador (193), del que no només concep el producte final sinó també el procés de dissenyar (projectar el projecte de disseny).

Arribat a aquest punt, trobo pertinent citar a Isabel Campi en el capítol IV de Diseño y nostalgia, Lo funcional y lo funcionalista. Segons l’autora, el funcionalisme és aquell estil que es va desenvolupar al llarg del segle XX les formes estètiques del qual són altament discutibles en tant a funció. En aquest sentit i pel que fa a la «tercera modernitat», Otl Aicher s’estaria referint al treball més purament funcional i no funcionalista -és a dir, l’ús, la utilitat; amb el propòsit de deixar de banda l’estètica funcionalista –de les formes de “la segona modernitat”-. En aquest sentit pel que fa a l’estètica, la »tercera modernitat» no la tracta com a preocupació final sinó com a una conseqüència directa de la tècnica (289-290). Així, com diu Aicher, el que busca finalment la “tercera modernitat” és fatigar l’intel·lecte per saber quina és »la millor manera d’utilitzar el producte, quins són els millors materials, quina la millor manera de compondre el tot, i quines tècniques ens ofereix avui l’alta industria.» (213-214).

Exemple d’aquesta “modernitat” és la Cadira Toledo (1988) de Jorge Pensi Lombardo, ja que va ser pensada per a l’ús que se’n faria. La vessant pràctica d’aquesta cadira era la principal preocupació: el material es va triar perquè la cadira fos integrada en ambients urbans, en exteriors. Es tracta d’una peça que no pesa, per l’estructura buida de bastidors metàl·lics, que presenta forats per al vessament de líquids i/o pluja i que remet a una terrassa de bar. Per tant, l’alta transcendència pública i comercial de la Toledo és clarament justificable pel grau d’utilitat que permet. Per aquest motiu, cal remarcar que ha sigut col·locada en llocs tan emblemàtics com les terrasses del cafè de l’òpera de Sidney o en la col·lecció de cadires del Vitra Museum.

 

Cadira Toledo de J.Pensi

4. Quina crítica fa Aicher a la «segona modernitat»?

Aicher critica la «segona modernitat» perquè creu que en aquesta època la tècnica industrial era restringida exclusivament al repertori formal. (219/238-240) Així, considera que s’hauria d’aprofitar i explorar, com fa la «tercera modernitat», les possibilitats pràctiques de les qualitats que presenta un material. (22-223) Per aquest motiu en la línia 229 Aicher escriu retòricament: «és la utilització de materials tècnics per si sol arquitectura moderna»? Evidentment no; serà arquitectura moderna per la qual fem servir »la millor manera d’utilitzar el producte, quins són els millors materials, quina la millor manera de compondre el tot, i quines tècniques ens ofereix avui l’alta industria.» (213-214).

 5. L’autor defensa amb més vehemència la «tercera modernitat». Com ho justifica?

Per justificar-ho, l’autor exposa: «per mi l’arquitectura és tècnica procedimental i tècnica aplicada, com la construcció de màquines.» (241) La vertadera tècnica és la intel·ligència materialitzada amb l’objectiu de trobar la millor solució amb una despesa mínima. (251-252) I aquesta és precisament la manera de pensar de la «tercera modernitat». Aicher exposa un exemple per defensar el seu argument: la forma rectangular de l’arquitectura  purista -de la «segona modernitat»- de Mies Van Der Rohe no és moralment funcional, ja que no es dóna compte que els quadrats i els rectangles que la conformen no són rígids, els vèrtexs cedeixen. En canvi, diu l’autor, un triangle sempre és rígid, no es pot desfigurar. (259-266) I sentencia: «Construir intel·ligentment és construir amb triangles» (261-262) Per tant, Aicher aposta amb vehemència per plantejar solucions intel·ligents, prenent com a model la manera de fer de la «tercera modernitat» (la del dissenyador), rebutjant la «segona» (la de l’artista) i remetent la «primera» (la de l’enginyer).

 6. Què creus que significa la frase de Walter Gropius: «la arquitectura debía ser fiel a un concepto general de sí misma, y no podia degenerar en cerrajería.» (221-222)

Walter Gropius diu que «l’arquitectura havia de ser fidel a un concepte general de si mateixa» perquè la seva concepció de l’arquitectura havia de seguir els estàndards estètics del funcionalisme. La bellesa era l’objectiu final pel qual una cosa es deia que era funcional, sempre pensant el disseny en la seva totalitat (no per parts “indegudament” –com diria Gropius- assemblades). I, en aquest sentit, quan Wachsmann va idear un pany, que s’assemblava a la peça d’una màquina, com a proposta a la producció per parts industrialment prefabricades, Gropus s’hi va oposar. Així, la frase acaba en «(l’arquitectura) no podia degenerar en serralleria».

 7. Finalment, segons Otl Aicher, cal tenir en compte la bellesa o no?

Finalment, Otl Aicher acaba «la bellesa de l’art com la bellesa autònoma no tenen sentit en la tècnica.» «el tècnicament correcte no té necessàriament perquè ser bell, ja que l’optimització tècnica i la visual són dues coses diferents». Tot i així apunta que «El bell necessita el correcte, i el correcte s’ha de desplegar en la millor estètica». (287-293) Per tant, es dedueix que l’autor aposta per tenir en compte la tècnica per sobre de tot i la bellesa -com a conseqüència pel fet que no es pugui desplegar de la tècnica-, sent aquesta via doble l’única finalitat que ha de tenir un bon arquitecte.